A casa meva pensen que he sortit una mica desarraigá. Molts dels meus amics també. En el fons ho entenc; necessito menys de mitja excusa per anar-me'n a llocs totalment random jo sola, i no sóc de les que truca gaire quan marxa de viatge.
De fet, fins aquest estiu, jo també m'hi considerava. Darrerament, però, he descobert que no ho sóc tant. La meva atracció per les cultures estrangeres i les meves ganes de sortir del país es deuen a altres causes, com ara que sóc una persona curiosa i que necessito que em deixin tenir el meu espai. Viatjar és la solució perfecta quan començo a notar que Terrassa m'ofega.
Durant molt de temps he pensat que no em faria res establir-me per sempre lluny d'aquí, però ara m'adono que no ho veig tant clar. No em fa gens de por marxar un any, dos, els que siguin... però sí que em fa por no tornar. I és que m'he adonat que sóc molt catalana. Molt.
M'omplen les coses més insignificants de la meva vida quotidiana, com esmorzar un entrepà de formatge (amb pà amb tomàquet, sempre), i un cafè amb llet (dels d'aquí, no un americano aigualit!) mentre llegeixo el diari. Coses que podria reproduir en qualsevol lloc, però que mai serien iguals.
També m'he adonat de com de bonic n'és el català. No ho havia notat mai, suposo que pel fet d'haver-lo fet servir sempre. Encara que a vegades hagués marxat força dies a l'estranger, sempre m'havia acabat trobant algú de la terra i m'havia pogut deixar anar. Aquest any he estat més temps que mai sense poder-lo fer servir... i suposo que ha estat així que l'he començat a valorar més.
Perquè he après que no canviaria un nena per un dear. Perquè en català hi ha un insult per cada cas (gaudiu!), i a ells no els pots treure de motherfucker i asshole. Perquè m'agrada pensar així i espero que no sigui només "el síndrome posvacacional".
[És curiós com em vénen al cap aquestes reflexions pels voltants de la Diada... molt adient tot plegat. :)]
De fet, fins aquest estiu, jo també m'hi considerava. Darrerament, però, he descobert que no ho sóc tant. La meva atracció per les cultures estrangeres i les meves ganes de sortir del país es deuen a altres causes, com ara que sóc una persona curiosa i que necessito que em deixin tenir el meu espai. Viatjar és la solució perfecta quan començo a notar que Terrassa m'ofega.
Durant molt de temps he pensat que no em faria res establir-me per sempre lluny d'aquí, però ara m'adono que no ho veig tant clar. No em fa gens de por marxar un any, dos, els que siguin... però sí que em fa por no tornar. I és que m'he adonat que sóc molt catalana. Molt.
M'omplen les coses més insignificants de la meva vida quotidiana, com esmorzar un entrepà de formatge (amb pà amb tomàquet, sempre), i un cafè amb llet (dels d'aquí, no un americano aigualit!) mentre llegeixo el diari. Coses que podria reproduir en qualsevol lloc, però que mai serien iguals.
També m'he adonat de com de bonic n'és el català. No ho havia notat mai, suposo que pel fet d'haver-lo fet servir sempre. Encara que a vegades hagués marxat força dies a l'estranger, sempre m'havia acabat trobant algú de la terra i m'havia pogut deixar anar. Aquest any he estat més temps que mai sense poder-lo fer servir... i suposo que ha estat així que l'he començat a valorar més.
Perquè he après que no canviaria un nena per un dear. Perquè en català hi ha un insult per cada cas (gaudiu!), i a ells no els pots treure de motherfucker i asshole. Perquè m'agrada pensar així i espero que no sigui només "el síndrome posvacacional".
[És curiós com em vénen al cap aquestes reflexions pels voltants de la Diada... molt adient tot plegat. :)]
A més a més, nosaltres parlem un català preciós.
ResponderEliminar